Aquest projecte té dues línies de treball:

1. Gestió de la coberta vegetal en els fruiters per a realitzar un aprofitament de les herbes comestibles.
2. Cultiu d'espècies comestibles com una hortalissa més per a conéixer amb més detall el comportament agronòmic d'aquestes espècies.

Nom comú: Cenizo

Les fulles es recomana consumir-les cuites, i és aconsellable escaldar-les per a reduir els oxalats. Es poden cuinar igual que les d'espinac o bleda. Són una font de fibra dietètica amb un alt contingut en K, Ca, Mg i Fe, i vitamina C.

Les llavors, cuites, també són comestibles i molt bones, i poden ser una clara alternativa local a la quinoa. Són riques en proteïnes, lípids, carbohidrats i minerals (K, Ca, Mg, Fe, P ...), i sí que presenten antinutrients (saponines), però en molta menor quantitat que les de la quinoa.

Nom comú: Xicòria

El component més important de la xicòria és la inulina (forma part de l'anomenada fibra dietètica i es considera una fibra prebiòtica), present sobretot en la seua arrel. Així mateix, la intibina, els aminoàcids, el calci, el potassi, el sodi, el magnesi, el ferro i el coure són altres dels components més coneguts d'aquesta planta.

A més, és rica en vitamines B, C, K i P. Els brots tendres d'hivern són els que tenen un sabor més suau. Com a vegetal per a amanida, el seu ús es remunta només al segle XIX.

Nom comú: Verdolaga comuna

Espècie molt ben valorada tant pel seu consum en cru com en cuit. Cal destacar la textura carnosa tant de les fulles com dels tiges, que es manté fins i tot després de la cocció. En cru presenta un lleuger sabor acidulat que aporta frescor, i una vegada cuita aquest sabor es matisa, generant un perfil sensorial que per una banda denota frescor i per una altra recorda al sofregit de ceba. També es pot preparar adobada en vinagre o conservar-se seca per a l'hivern.

Presenta un contingut lipídic molt baix (<0,5 g /100 g), i el valor energètic també és molt baix (100g). Baix contingut de Na (< 120 mg / 100 g). Elevat contingut de Mg, Fe, Cu, Mn i vitamina C. Contingut moderat de K, Ca, i β-carotè (provitamina A). Cent grams de fulles contenen entre 6.100 i 8.300 unitats de vitamina A i 26 mg d'àcid ascòrbic (Zennie & Ogzewalla 1977). Posseeix un contingut molt alt en àcids grassos omega-3 (ω-3).

Cal tindre en compte que presenta un contingut elevat d'oxalats (que es redueix considerablement amb la cocció). Les persones amb problemes renals (formació de càlculs principalment) han de moderar-ne el consum i evitar menjar-la en cru, com ocorre amb els espinacs.

A més, és rica en vitamines B, C, K i P. Els brots tendres d'hivern són els que tenen un sabor més suau. Com a vegetal per a amanida, el seu ús es remunta només al segle XIX.

Nom comú: Bascoll

Composició nutricional:

• Fibra: font de fibra dietètica (> 3 g / 100 g).
• Sodi: baix contingut de Na (<120 mg / 100 g).
• Micronutrients: contingut elevat de K i Mn, contingut moderat de Ca.
• Vitamines: contingut elevat de vitamina K i vitamina B9 (àcid fòlic), contingut moderat de vitamina C i vitamina E.
• Oxalats: concentració elevada, que es veu clarament reduïda amb la cocció.

Les persones amb tendència a la formació de càlculs renals han de moderar-ne el consum i evitar menjar-la en cru, tal com ocorre amb els espinacs.

Nom comú: Lletsons menuts o Lletsons tendres

És una de les verdures més conegudes. Es recol·lecta en diverses èpoques de l'any sempre que les fulles estiguen tendres i sanes. És una herba molt refrescant, apropiada per a l'amanida si es recullen les fulles i els brots tendres. També es pot menjar bullida amb altres herbes. És una planta molt apreciada pels ocells.

Nom comú: Lletsons o Lletsonera

Composició nutricional de les fulles fresques

• Valor energètic: baix (<40 Kcal / 100 g).
• Micronutrients: contingut elevat de K, Fe, Cu i Mn, i contingut moderat de Ca.
• Vitamines: contingut elevat de vitamina C.

En cru, el gust és extremadament similar al de l'encisam. En cuit, bona part del gust es perd, resultant en un perfil organolèptic molt pla, la qual cosa fa necessari combinar-la amb altres ingredients de sabor més intens per a fer atractiu el seu consum.

Nom comú: Llombrígols de Venus (Umbilicus rupestris)

Aquesta planta menuda té un cicle anual i durant l'hivern i la primavera podem collir les fulles, que ixen arran de terra, amb un pecíol de 3-6 cm.

A partir de la floració, les fulles prenen un color groguenc i deixen de ser cruixents.

Les fulles, tant crues com cuites, són comestibles. Tenen un sabor suau molt acceptable durant l'hivern i principis de la primavera, per la qual cosa poden utilitzar-se en gran quantitat en amanides en eixe període. Només s'han de collir quan estan verdes i en llocs on cresquen en abundància. A l'estiu, les fulles tenen un sabor més fort i no són tan agradables. També es poden preparar en vinagre, com els cogombrets en conserva. Són riques en vitamina C, minerals i mucílag.

Nom comú: Vinagrera

Aprofitarem només les fulles, preferentment les més tendres. Compte que, una vegada collides, es panseixen ràpid, ja que tenen un alt contingut d'aigua, aproximadament un 90%. No es poden guardar massa hores.

Quan les fulles de la vinagrera són més madures, es poden barrejar amb altres verdures i menjar-les bullides (es couen en 3 minuts i canvien de color), com una verdura més.

Són adequades també per a fer salses, utilitzant-les tant crues (triturades per a fer una vinagreta) com bullides amb altres ingredients.

Una altra cosa a tindre en compte és que, com els espinacs, la vinagrera també conté àcid oxàlic, que pot perjudicar les persones amb el ronyó delicat si en mengen molta quantitat.

La vinagrera és molt rica en minerals, sobretot en ferro i potassi.

Nom comú: Romassa

• Fibra: font de fibra dietètica (>3 g / 100 g).
• Greixos: bona relació entre els àcids grassos poliinsaturats Omega-3 i Omega-6 (>3).
• Proporció elevada d'àcids grassos poliinsaturats, en particular d'àcids grassos Omega-3, en comparació amb altres vegetals.
• Micronutrients: contingut elevat de potassi (K), vitamina B9 (àcid fòlic) i vitamina C.

Cal tindre en compte que presenta un contingut elevat d'oxalats (que es redueix clarament amb la cocció). Les persones amb problemes renals (formació de càlculs principalment) han de moderar-ne el consum i evitar menjar-la en cru, tal com passa amb els espinacs.

Nom comú: Llengua de gat

Les fulles de la roseta basal, molt tendres, són comestibles. Es recol·lecten des de l'hivern fins a la primavera i es consumeixen bullides i barrejades amb altres herbes.

Les plantes joves es consumeixen en potatges. A més, les fulles bullides tenen propietats antidiarreiques.

Nom comú: Dent de lleó

Recol·lectarem sempre les fulles amb unes tisores, però no arran de terra, perquè la part baixa de la fulla té més nervadura i ens resultaria massa dura. Tallem sempre des d'on comença a eixamplar-se la fulla, seleccionant només la part verda. Haurem de consumir-la prompte, perquè és molt sensible i es marceix ràpidament.

Aquesta espècie es pot consumir crua, cuita i en forma d'infusió. Les seues fulles són riques en carbohidrats i presenten alts nivells d'àcids grassos poliinsaturats i d'omega-3 (àcid α-linolènic).

És una planta molt rica en vitamines, però destaca per damunt d'altres plantes pel seu altíssim contingut en vitamina A (14.000 Ul / 100 g), vitamina C (50 mg / 100 g), vitamines del grup B i una gran quantitat de minerals, entre els quals destaquen el calci i el potassi.